Lista de Dictados en Catalán

Dictados en Lengua Catalana para aprender los errores ortográficos

Dictado 1

Un seguici de llums i ombres, de sons, de desitjos, de color, de lluites i de recompenses acabava amb ell. Es pensa de vegades en la mort, potser sempre es pensa en la mort i no es creu que pugui ser tan breu, tan simple, tan rotunda. Sol es va quedar quieta, com copejada. Molt temps després encara creia conservar entre els llavis aquell gust salat, la suor inútil d’un home que ja no existia.

Els dies van continuar. Continuaven, un darrere l’altre, com les seves vides. Sol, des de la terrassa, va veure cremar els temples, la ciutat esborrallada per grans resplendors vermellosos i la pols negruzca del sutge; els núvols creuaven el cel, sobre la ciutat, cap a altres països.
Dues vegades encara, després d’aquella nit que es van emportar el seu pare, van arribar patrulles d’homes i van registrar el pis. Irrompien amb violència i colpejaven els mobles amb la culata dels fusells.

Dictado 2

Es burlaven dels quadres de les parets i els esquinçaven davant l’estupor de Sol i Eduardo. Comprenien que busquessin els objectes de valor, però no que destruïssin el que no els servia per a res. Per què odiaven un quadre, per què trencaven un Gerro de porcellana? Alguna cosa hi havia, alguna cosa fosca i trista, que Sol no podia veure, però que pressentia. En alguna ocasió, hauria desitjat preguntar-los què buscaven, si allà ja no hi era el seu pare. Però només els mirava. Amb els seus ulls grisos, lents, que de vegades semblaven de vidre.
Va cedir l’estiu, després la tardor. El cel, encara tacat de vermell en algun punt, li semblava un immens somriure indiferent. Els tallers de fosa van ser col·lectivitzats.

Eduardo es va convertir en un jovenet de quinze anys, molt alt per a la seva edat, tan alt com el pare. Passava la major part del temps estirat al llit, llegint. Va ser el primer de la família a sortir al carrer. Al principi eren sortides furtives, gairebé temoroses. Tornava amb llibres, uns llibres gruixuts, en rústica, amb portades cridaneres, que apilava a la seva habitació. Sol el veia llegir amb avidesa. Alguna cosa hi havia a la seva mirada que denotava certa satisfacció pel rumb que la seva existència anava prenent. Per alguna raó hi havia moments en què Eduardo gairebé semblava feliç. Fins aleshores, la seva vida va ser com a rastres d’una cosa forçada. Ara, per primera vegada, semblava fer el que més li agradava. No tenia, pel que sembla, cap preocupació. Sorprès a la finestra, contemplava la ciutat amb estranya avidesa. També havia començat a fumar. Sempre estava envoltat d’un munt de burilles en acabar la lectura. Sol va arribar a creure que Eduardo veia tot allò com una cosa seva, per al seu benefici, encara que no li interessessin les seves causes ni pogués prendre-hi part.

Dictado 3

La mort del seu marit l’obsessionava. Rara era la nit que no somiava amb ell, que no el veia estès, amuntegat entre els cadàvers de l’Hospital Clínic.
Encara desperta, de vegades, li semblava que els ulls la miraven des d’algun lloc. Si hagués pogut parlar-li, li hauria dit: Vine. Només això.
Íntimament li trucava, hi havia una veu que sempre li trucava dins del pit.
Mai, fins aleshores es va valer per si mateixa. La seva mare havia quedat a Zona Nacional, i no tenia cap notícia seva. Els germans vivien a l’estranger.

És grat, còmode, dependre sempre d’algú, encara que sigui renunciant a la llibertat. Elena va creure sempre que la seva condició de dona li donava dret a aquesta dependència, a aquesta certa irresponsabilitat. Ara, només podia enyorar els béns perduts, perquè ja era tard, molt, per crear-se’n d’altres.
I van arribar uns dies llargs, rosegant el temps amb dura indiferència. Per primera vegada, la paraula gana va tenir sentit en aquella casa.

Dictado 4

Contínuament, grinyolaven les rodes dels camions, portant-se homes a la guerra. Sol no sabia què pretenien defensar aquells homes. Sentia una fonda indignació per allò que era la seva pròpia vida, la seva joventut. No hi havia dret —pensava— a ser enganyat any rere any i, un bon dia, ser llençat de front contra aquella veritat. No hi havia dret que la veritat fos la por, la resignació. No es podien tenir divuit anys per anar amagant-se, escapant a aquestes bales perdudes a les cantonades, allistant-se a la humiliació d’una cua per poder menjar. El temor, sempre el temor. Clarien uns avions o uns vaixells i deixaven el terra xopat de mort. El terra que encara no es coneixia, que encara no es va tenir temps de trepitjar.
La veritat no havia de ser la gana, l’agressió i la mort. No ho podia ser.

Un grill que tenia Maria a la cuina es va quedar còmicament ressec i encongit, dins la seva gàbia de filferros. D’una bufa es va desfer, com la cendra.
De la mateixa manera, es desfeien coses i coses, dins del cor de Sol. De la mateixa manera anaven desapareixent, fugint, com a cendra. I totes les seves preguntes, i fins i tot la seva mateixa rebel·lia, hi havia instants que es fonien en un sol sentir: la gana.
Aquella fulla invisible, enfonsant-se a la cintura.
Mai no la va poder imaginar. Mai no la va sospitar, ni tan sols. Ara sí. Es despertava de nit, i la sentia a dins, esgarrapant-lo. Era trist i enfonsava el cor.

Dictado 5

Mentre transcorria el temps a les àrides cues, Sol sentia perdre-hi instants, temps de la seva vida, i es notava créixer, créixer inútilment. De vegades li semblava que el cap tendia a separar-se del tronc, com si volgués viure una altra existència, separada del cor. Això li produïa un riure feble i estrenyia els peus contra el terra del carrer, com per fixar-s’hi tossudament.

A casa, el pis semblava escombrat per un vent despietat. Coses i coses estimades es trobaven a faltar. La seva mare va vendre els llums de vidre i bronze. Els objectes de metall cobejat, van desaparèixer. Sol no podia estar gaire temps allà. Les parets nues —entre registres i vendes, els quadres i objectes de guarniment van desaparèixer—, el terra ratllat pels claus de les botes i les baionades dels milicians, la desolació material, en fi, era encara suportable. El que podia amb les forces, amb el seu ànim, era el clima de por constant i de llàgrimes que sufocaven l’atmosfera. D’altra banda, a més, calia romandre hores i hores al carrer per aconseguir un panet o un tros de sabó, en lluita angoixant, desmesurada, per anar existint, simplement existint, i arrossegant els peus.

L’home no ha de viure per menjar sinó menjar per viure, recordava, amb ironia. Quins mancats de sentit els vells refranys escolars. Recordant els preceptes de Jehovà al seu poble estimat, la vida, en aquell temps, era absolutament antibíblica. Quin grat seria —ironitzava—que poguéssim eliminar de la nostra alimentació els animals impurs, que poguéssim sacrificar-nos per voluntat pròpia, guardar els diumenges…

Dictado 6

Les vides de Sol i de Cloti transcorrien separades, ia penes es creuaven alguna paraula en trobar-se. Cloti pertanyia a les Joventuts Socialistes Unificades, gràcies a això va aconseguir la seva feina i disposava d’un nodrit racionament que, entre la seva mare i ella, devoraven àvidament, tancades a la seva habitació.
Després recollien les engrunes —Sol no comprenia com se les arreglaven per deixar sempre una reguera de deixalles al seu voltant—, cantussejant i amb la cara encesa de satisfacció.
Les miraven, doncs, amb un desafiament ingenu. Sobretot, la vella, quan veia cuinar a Maria les modestes coques de farina de blat de moro. Cloti anava a les classes nocturnes d’una escola vermella, on l’ensenyaven a llegir ia escriure. Sol va pensar que semblava molt feliç.
Va passar el temps. Un mes, dos, i va arribar el Nadal.

Una nit freda i quieta. Ningú no la celebrava. Elena mirava fixament darrere la finestra. La ciutat sorgia negra contra el cel. Un vent de veu trist sacsejava alguna finestra oberta, a prop d’allà. Camions. Hora rere hora, es veien i sentien rodes de camions i homes que s’enduia la nit. Homes que no tornen.
Era aquell el seu segon Nadal solitari. Per a Elena el Nadal representava records, una data sagrada. En aquella, només la desolació i la pobresa l’envoltaven.