Lista de Dictados en Valenciano

Dictados para aprender Valenciano

 

Dictado 1

Li vaig parlar de l’exèrcit. Vaig exagerar bastant les meues aptituds com a guardaespatles. Volia que se sentira en bones mans, almenys de moment. Conduïa ràpid i tranquil. Feia poc que havien omplit el depòsit del *Maxima. No necessitàvem parar-nos a repostar. Ell no va voler menjar. Em vaig detindre una vegada per a anar al servei. Vaig deixar el motor en marxa per a no haver de perdre el temps amb els cables de l’encesa. Vaig tornar al cotxe i vaig veure al xaval immòbil a l’interior. Tornem a la carretera, deixem arrere Concord, Nou Hampshire, i vam posar rumb a Portland, Maine. Anava passant el temps. El xic es mostrava més relaxat a mesura que ens acostàvem a la seua casa. Però també més silenciós. L’ambivalència.

Travessem la frontera de l’estat i a uns trenta quilòmetres de Portland el xic va mirar atentament i em va indicar que prenguera la primera eixida. Ens vam ficar per una carretera estreta que anava recta cap a l’est, a l’Atlàntic. Passava per davall de la I-95 i després recorria més de vint quilòmetres de promontoris granítics fins a arribar a la mar. A l’estiu havia de ser un paisatge esplèndid. Però el temps encara era fred i humit. S’apreciaven arbres atrofiats per vents *salitrosos i afloraments de roca nua on els vendavals i les fortes marees s’havien emportat tota la terra. La carretera torçava i girava com si tractara d’obrir-se pas cap a l’est per a arribar el més lluny possible. Vaig donar una ullada a la mar que hi havia davant, grisa com el ferro. Vaig passar enfront d’ancorades a dreta i esquerra. Vaig veure xicotetes platges d’arena gruixuda

Dictado 2

Hi havia un bon tros fins a la casa. Mar grisa al capdavant i els costats. La casa era una mola gran i vella. Tal vegada la llar d’algun capità de vaixell d’una altra època, quan la caça de balenes va permetre a molts fer-se rics. Era tota de pedra, amb complicats *astrágalos, cornises i plecs. Totes les superfícies orientades al nord estaven cobertes de *líquenes grisos. La resta, esguitat de verd. Tenia tres plantes i una dotzena de ximeneres. El perfil de la teulada resultava una mica confús. Estava ple de *aguilones amb canalons curts i gruixudes canonades de ferro per a recollir l’aigua de pluja. La porta d’entrada era de roure, adornada amb tires i esborradures de ferro. El camí envoltava una xicoteta rotonda per a donar la volta.

Ho vaig seguir segons el moviment contrari de les agulles del rellotge i em vaig detindre davant de la porta. Aquesta es va obrir i va eixir un altre tipus de vestit fosc. Era més o menys de la meua talla, és a dir, més xicotet que el de la caseta del guarda. Però no per això em va caure millor que l’altre. Tenia rostre petri i ulls inexpressius. Va obrir la porta de l’acompanyant del *Maxima com si no el sorprenguera, ja que, per la qual cosa vaig imaginar, el seu col·lega del reixat l’hauria posat en guàrdia.

Dictado 3

Va baixar del cotxe i es va allunyar fins a desaparéixer a l’interior de la casa; l’oncle del vestit va tancar per fora la porta de roure i es va plantar davant. No em mirava, però jo sabia que em trobava en algun punt del seu camp visual. Vaig desconnectar els cables sota la direcció i el motor es va apagar. Vaig esperar.
Va ser una espera bastant llarga, d’uns quaranta minuts. Amb el motor parat, en el cotxe feia fred. Es balancejava suaument en la brisa marina que s’arremolinava entorn de la casa. Vaig mirar al capdavant. Estava encarat al nord-est, i l’aire era *racheado i clar. A l’esquerra veia el litoral doblegar-se cap a dins. A uns trenta quilòmetres arribava a veure en el cel una tènue taca marró. Segurament contaminació procedent de Portland. La ciutat estava oculta darrere d’un promontori.

De sobte va tornar a obrir-se la porta de roure, el sentinella es va fer a un costat i va eixir una dona. La mare de Richard *Beck. No hi havia dubte. Cap. La mateixa figura menuda i la mateixa pal·lidesa. Idèntics dits llargs. Portava texans i un gruixut jersei de pescador. El vent li regirava el cabell. Havia de tindre uns cinquanta anys. Semblava cansada i tibant. Es va detindre a uns dos metres del cotxe, com oferint-me l’oportunitat de reparar en què seria més correcte baixar i que ens trobàrem a mig camí. Així que vaig baixar. Em notava rígid i *acalambrado. Em vaig acostar i ella em va tendir la mà. Li la vaig estrényer. Estava frija com el gel i era tota ossos i tendons.
—El meu fill m’ha comptat el succeït —va dir en veu baixa i una mica ronca degut, potser, al fet que fumava molt o al fet que havia estat plorant—. No trobe paraules per a agrair-li la seua ajuda.

Dictado 4

Va començar a pedalar, abandonant *Grantchester i envoltant Cambridge. Havia plogut durant la nit. Una lleugera boira penjava baixa per damunt dels llaurats camps, suavitzant la llum. Gotes de rosada esguitaven les noves fulles verdes dels arbres. La humitat brillava en la catifa de *campánulas que cobrien els prats. La carretera seguia en aquell lloc el curs d’un xicotet rierol flanquejat de *alisos i ortigues. En la superfície del rierol podia veure les xicotetes ones formades pels escarabats d’aigua amb les seues potes semblants a rems. Els ranuncles florien daurats al llarg de les ribes, i enormes i blanes *candelillas penjaven dels salzes. Era un fresc matí d’abril, el tipus de demà que sempre li havia agradat quan era un xic en el *Yorkshire, mentre observava la boira dissipar-se sobre les marjals al pàl·lid sol matutí i les llebres eixien fugint en acostar-se ell. El camí que estava recorrent amb la bicicleta s’havia afonat profundament amb els anys, i el seu cap estava quasi al nivell de les arrels dels arbres a banda i banda. L’olor de terra mullada i a herba xopada per la pluja arribava fins ell, mesclat amb l’àcid i penetrant olor del fum de carbó.

Un home i una dona el van mirar indiferentment quan va pedalar al costat d’ells. Estaven secundats amb indolència en una mitjà esfondrada tanca de fusta. *Renfrew va fer una ganyota. Cada vegada arribaven més intrusos a aquella zona, pensant que Cambridge era una ciutat rica. A la seua dreta estaven les ruïnes d’una vella granja. La setmana passada les *bostezantes i negres finestres havien sigut cobertes amb papers de periòdics, cartons i draps. Era sorprenent que els intrusos hagueren tardat tant a descobrir aquell lloc.

Dictado 5

L’últim tram del seu trajecte, tallant camí a través dels suburbis de Cambridge, era el pitjor. Era difícil circular pels carrers, amb cotxes abandonats aparcats pertot arreu. S’havia establit un programa nacional per a reciclar-los, però tot el que havia vist *Renfrew d’aquell programa era un munt de xarrades per la televisió. Es va obrir camí entre els cotxes, que semblaven escarabats sense ulls i sense potes, desproveïts de totes les seues parts recuperables. Hi havia estudiants vivint en alguns d’ells. *Soñolientos rostres es van tornar després dels parabrises per a observar-li mentre creuava pel seu costat.

Enfront del *Cavendish, va aparcar la seua bicicleta al costat de les altres i la va lligar. Va observar que hi havia un cotxe en l’aparcament. Era possible que aquell tipus, *Peterson, haguera arribat tan prompte? Ni tan sols eren les huit i mitja. Va pujar precipitadament les escales i va creuar l’entrada i el vestíbul.

Dictado 6

Això havia marcat el to que va presidir els seus anys a Oxford. Per descomptat, havia obtingut matrícula d’honor en els seus estudis, i havia aconseguit fer-se un nom en el món de la física. Però sempre havia tingut la sensació que, encara que estigueren perdent el seu temps, aquells dos xics estaven gaudint de la vida molt més del que mai podria fer-ho ell.

El record de tot allò li va colpejar de nou mentre observava a *Peterson caminar cap a ell. A aquella distància en el temps, ni tan sols podia recordar els rostres d’aquells dos estudiants esnobs, i probablement no hi havia el menor semblant físic, però aquell home exhibia la mateixa fàcil i arrogant seguretat en si mateix. També va observar la forma en què vestia *Peterson, i va sentir el mateix desgrat que sentia sempre quan detectava l’elegància a les robes d’un altre home. *Peterson era alt i esvelt i de pèl fosc. A aquella distància, feia l’efecte d’un dandi jove i atlètic. Caminava suaument, no com el jugador de rugbi que havia sigut *Renfrew en la seua joventut, sinó com un jugador de tennis o de pol o potser fins i tot un llançador de javelina. Vist de prop, exhibia uns quaranta i pocs anys i era sense cap dubte un home acostumat a manejar el poder. Era agraciat d’una forma una miqueta severa. No hi havia menyspreu en la seua expressió, però *Renfrew va pensar amargament que el més probable era que haguera aprés a ocultar-ho en els seus anys adults. *Mantente ferm John, es va advertir silenciosament a si mateix. Tu eres l’expert, no ell. I somriu.